crónica Manises

Abans d´arribar a Manises, jo ja havia fet més de 100 triatlons, ja que no parava de pensar, de somniar, que si aço, que si allo...Conforme quedaven menys dies, més difícil em resultava concentrar-me en la feïna, dormir-me, pensar en altres coses que no foren el triatló, fins i tot l´ultim dia, no tenia ni gana de menjar a conseqüència dels nervis. Supose que a vosaltres també vos passaria algo semblant en el vostre debut, i així ho espere, a vore si resulta que soc jo un bitxo raro.

Quan ens vejerem en la porta de la piscina coberta tots els quatre debutants (mes Juan, que ja te experiència) tot eren rises i comentaris tontos fruit del estat en que estavem a només dos hores de començar el triatló, però una vegada en Manises, al menys jo, ja estàvem mes tranquils, o no tant nerviosos.

A mi em va tocar eixir en la segon tanda, cosa que va prorrogar els nervis, i eixa mitja hora que tardarem en eixir me se va fer eterna. Crec que vaig pixar al voltant de quatre vegades en 30 minuts.Tenia fins i tot la boca seca del líquid que em faltava. No parava de beure i sempre tenia set. Tenia fam.Tenia de tot.

Al moment de sentir -"triatletas, estais bajo las ordenes de los jueces de carrera", o algoi així, vaig recordar el que em varen dir uns dies abans els grans "maestros Jedai" (Juanvi Girbes i Vicent Torres) -"no t´agobies, agafa-te´l amb tranquil·litat i no te la jugues. Lo important és tindre una bona experiencia" (moltes gràcies als dos), i aixo vaig fer.

En la natacio eren tantes coses les que volia controlar, que ho controlava tot menys la tècnica de nadar.Que si em toquen els peus pel darrere, que si venen de cara i no vaig prou pegat a la corxera, que si van a doblar-me, que quantes piscines he fet ja, ....Però bé. Vaig eixir i la transició la vaig fer molt bé. Tot corrècte i al seu lloc.Sense oblidar-me de res.

Una vegada dalt de la bici ja tenia clar que la primera volta anava a fer-la per a situar-me i conèixer el circuit. Les altres ja les vaig fer més còmodament ja que el circuit em va agradar i no era altament dificultós. Però va arribar el moment de la relaxació perque ja em trovaba més tranquil i en un terreny que no era la natació. També, ja feia un rato que havia començat tot i anava tot en orde, sense punxar ni caure ningun revolcó. Moment eixe en el que em va eixir el cansament dels últims dies i la falta d´energia perque el còs no anava ben alimentat. L´Isostar no feia efècte i error meu, no portava ninguna barreta per a menjar algo. En l´última volta de la bici ja anava esgotat, traguent forces d´on podia i pensant que encara quedava la carrera a peu. Encara com que només eren quatre quilometres, i tenia clar que no volia abandonar en el meu primer triatló a falta només de quatre quilometres corrent.

Vaig tornar a recordar -"no t´agobies. Lo important és tindre una bona experiencia" i això es el que em va animar a desprès de fer una altra transició ràpida (baixant de la bici descals i tot) a fer el recorregut de la carrera a peu amb calma però sense parar a caminar. En eixos moments anava fundit del tot, sense rés dins de mi, però pensant que ja tenia en les meues mans el meu primer triatló, que m´ho havia passat molt bé i que desitjaba repetir l´experiència tot el més prompte possible.

Ara ja estic pensant en fer el de Bétera amb molta il·lusió però també amb menys nervis, ja que després del primer, vas esborrant coses que lo únic que fan es possar-te nerviós i perdre energies. I es que ja ho diuen... "la experiència fa mestres".

P.D.: Lo de "agafa-te´l amb tranquilitat" son paraules de Juanvi i no de Vicent Torres.

Molta salut a tots. Sergi Sifres (Corbera)

FOTOS DEL TRI MANISES