CRÒNICA IRONMAN AUSTRIA, Juanvi G.

CRÒNICA IRONMAN AUSTRIA 13/7/08

Han passat 10 dies des que va finalitzar l'IM d'Àustria i ja trobe a faltar amb anyorança aquells dies apretats en què la comesa principal era entrenar de cara al gran objectiu de l'any.
Ara em pose a recordar aquell dia i veig les coses com si fóra ahir.
Que luxe debutar en aquesta prova amb tants companys de somnis i fatigues, ànimes bessones: Vicent G., Sento, Ximo, Samuel, Lluís, Paneta, Miquel i José María!
És per això que aquell matí no sentia la llosa d'altres vegades quan has de matinejar per a participar en una dura prova.
Tant el desdejuni en l'alberg com el passeig fins als boxs, tantes vegades fet, els recorde com agradables, comentant amb els amics, sense temor i amb l'alegria de sempr
Per a entrar en boxs una cua més. Segons pareix aquest ironman no ha sigut dels millor organitzats.
Cadascú a buscar la seua bici per a unflar les rodes en l'aparcament més impressionant mai vist.
Primer inconvenient: les meues càmares superlleugeres no aguanten l'ànsia i la pressió amb què les vull unflar i rebenten les dos. No queda una altra que utilitzar les de recanvi. Be, probablement no punxe en carrera i si ocorreguera tinc parxes per a reparar.
Una vegada més se'm fa tard i em quede dels últims. Luís i Miquel m'esperen però els dic que facen marxa. Em pose el neopré allí al mig i a deixar la bossa amb la roba de carrer en la carpa. Veig a Ximo. Que bé poder anar a la natació amb un col·lega.

NATACIÓ

Al llac s'accedix a través d'un edifici i una vegada dins nova cua per a accedir a un costat i a l'altre de la platja. Encara sort. Creia que estava tot col·lapsat i la posició d'eixida era allí.
Optem pel costat esquerre i ¡Quina casualitat! Veiem a la majoria dels companys, tots excepte Paneta, Samuel i Lluís
Les cares de la gent són serioses, de concentració. Un xic amb trets asiàtics s'acosta i em dóna la mà. Tots estem necessitats de suport. Ens desitgem sort entre nosaltres. Els altaveus no paren de llançar frases en alemany però no sona Carmina Burana.

De sobte la gent comença a entrar a l'aigua. Han donat l'eixida. No es corre. La gent entra caminant, tractant d'adaptar-se a la situació.
Que bona està l'aigua i per primera vegada en la meua vida bones sensacions en començar a nadar. No em sent engarrotat. A més l'eixida molt àmplia permet que els primers metres es naden sense agobis. Les imatges espectaculars de 2600 triatletes iniciant la natació, per descomptat, no es perceben des de dins.
El recorregut és clar, dues boies gegants en línia recta fins molt dins, gir a l'esquerra, nova boia i tornada a la costa per a endinsar-nos per un estret canal-riu.
Conforme ens acostem a les boies ens apretem més. Es tracta de mantindre la posició i buscar trajectòries quan et tanquen el pas. Intente allargar la braçada.
Per fi la boia més llunyana per la que es gira a l'esquerra. Aquesta serà renyida. Les posicions no acaben d'estirar-se perquè fins i tot després de l'última boia de tornada a la costa un tio amb poc mirament em peguen unes bones manotades.
Trobe un trajecte més despejat i nade tranquil. S'assembla molt a nadar a Antella. No hi ha manera de veure l'entrada al canal, ni cap referència però tots els nadadors que em precedixen són el senyal més fiable.
Arribem a l'entrada al canal pel qual hem de nadar 800 metres . Creia que a estes altures arribaríem més separats però amb tanta gent… Pareixem salmons remuntant el riu. No obstant es nada a gust perquè veus l'avanç en el fons i com els nivells ja estan igualats…
L'ambient és impressionant. Ple de gent a un costat i a l'altre que no paren de cridar i fer sonar els seus artefactes. Açò et dóna ales.
Per fi se divisa l'esperada rampa. Què bé! Amb tantes coses no se m'ha fet pesat.
Canvi en carpa.
Per algun costat he vist un crono que marca 1:14. Bon temps. Encara que més tard em donaré compte que ho vaig veure després de la transició. El meu temps en natació 1:08 em pareixerà increïble.

CICLISME

Ja en el primer quilòmetre veig Samuel. Açò em confirma que el meu temps nadant ha sigut bo. Ens saludem i passe avant. Ha eixit prou conservador. Igual li servisc com a referència i puja un poc el ritme.
Em queda encara tot, per tant comence amb “coneiximent”. M'avancen “aques alemanys”, terminologia de Vicent, com un obús. Com pot ser que aquesta gent nade menys que jo?
En pocs quilòmetres es pren mesura de la carrera de bici i comproves que el tràfic és molt gran i que el tema del drafting no es pot complir de forma rigorosa.
Es posa a ploure. Al principi refresca però més tard ja banya. La carretera és bona. Van apareixent pujades i baixades. El circuit és un tant trencacames.
El tema del menjar i hidratació és per a mi prioritari. Barrites i iso, així diuen a les sals, cada 20 km . Cap problema.
Encara que les pujades les faig amb cadència còmoda observe que avance més gent ací que en el pla i en les baixades molts em tornen a avançar.
Passem per pobles i pujades amb molta gent i molts ànims: Quantes vegades Hop-hop i súper!. Megafonies, cencerros, carraques…
Més pujades que confirmen que el circuit és sinuós, però clar, açò implica baixades on vas fàciment per damunt de 40 fins i tot de 50 km/h .
Arribada a Klagenfurt a la zona d'eixides. 1ª volta. 90 km . Ja tenim la mitat. Gran ambient. Que emoció sentir els ànims de la teua gent! Anem a per la segona. Les sensacions són bones. A seguir igual.
De vegades pense com em trobe de bé i els esforços que he fet per a estar ací. Altres intente evadir-me i em ve a la ment la meua filla. Són els moments més emocionants.
Els triatletes que m'avancen em servixen de motivació per a apretar un poc més i intentar que no em deixen. Quan avance en les pujades procure que no em recuperen en les baixades. Els jutges en les seues motocicletes també m'espenten. Per a evitar dubtes sempre acabe avançant quan els sent.
De tant en tant mire l'horitzó a la recerca d'algun company però res de res. Bona cosa: Estic regulant bé, sense cebar-me.
Km. 150. Aquesta volta se m'està fent més llarga. Però després de l'últim repetjó, el més dur, la carretera és de baixada i vole cap a la transició. Ja en les proximitats de la ciutat veig a Miquel. Que estrany. No era al primer que m'esperava trobar. Veig que es mira la cama.
En arribar a la seua altura em diu que té rampes en cuadriceps-adductors des de fa 40 km . Mal assumpte. A més li han tret targeta. Colp directe a la moral. A vore si amb el canvi a la carrera es passa.
Estic acabant la bici molt sencer.
Prompte arrive a la altura de Vicent. Just acaba de tindre una xicoteta rampa. Ànim que ja canviem a la carrera. Immediatament després José María. O era en l'orde contrari?. No sé, però ja estem en la transició.
En la carpa coincidim molts: José María, Vicent, Miquel, jo i Lluís que no arribe a veure perquè ja està quasi eixint. Comentem la putada de les targetes de Miquel i José María que s’en van a cumplir la sanció en forma de temps parats.

CARRERA

Comence a córrer i la sensació torna a ser molt bona. Vaig lent però no sé si massa de pressa. Gran ambient per aquesta zona pròxima a les transicions.
Immediatament m'alcança Vicent G. Em dóna valuosíssims consells: abaixar un poc el ritme i no donar importància si ara molts ens avancen. A partir de la mitja marató les coses canviaran.
Comença a ploure. Vaja tronada s'acosta! Enseguida veiem a Lluís, lent però segur. El alcancem. Ell seguix al seu ritme inalterable.
Ens cau la de déu. Millor que la calor de dies anteriors.
Els km. passen millor amb la companyia de Vicent. No sabem del tot com anem, a 5 o poc més, però les sensacions són les que manen.
El circuit són 2 voltes. Ens creuem amb Sento. Ens diu que OK.
La pluja m'ha deixat les cames un poc engarrotades. A vore si milloren.
Passem per la zona pròxima a boxs cap a Klagenfurt. “L'afició” ens sorprén davall d'un pont en què s'han resguardat de la pluja, encara que ja no plou. Anims i gestos de que tot va be.
Correm junt al canal. De cara ja hi ha molta gent de tornada.
En Klagefurt fem una volta a l'estàtua situada en la plaça principal i tornada cap a la zona de boxs. Ens encreuem amb els companys, Lluís està prop, José Mª a continuació i Miquel ens indica amb gestos que no va be pels seus problemes de calambres.
Portem 1:30 hores de carrera. Fa rato que Vicent em porta un pas per davant. En una zona d'avançaments em trau uns metres i en 5 minuts són ja 200 fins que no el veig. S'ha de trobar molt bé. Jo seguisc al meu ritme. Cada vegada avance a més gent pel que no ha de ser roín.
El sol que ja ha eixit deixa una temperatura agradable i em senta bé.
Redeu! Els “pa i arropos” en les seues peluques i bandera m’animen. Que bons són!
En aquesta volta el bucle posterior a la zona de boxs se'm fa etern. En aproximar-me al punt més allunyat on fem un gir de 180º per a emprendre la tornada veig Vicent a 100 m . Al creuar-nos em fa gestos de “s’acabó”. Quan arribe a la seua altura m'indica que el problema no és de rampes sinó de gasolina. La de bon octanatge se li ha esgotat.

Portem 2:15-2:30 h. Comença a veure's molta gent caminant. Ànim Vicent que si no pares encara avançaràs posicions. El xarrar amb Vicent m'ha animat.
Les cròniques èpiques que he llegit i m'han contat sobre la marató són reals i nombroses però les viuen altres.
Sent algunes molèsties en la panxa. No sé si és de tant de gel o del buit de l'estómac.
M'acoste de nou a Klagenfurt. Avance molta gent i açò me dóna forces. Arribe a la plaça de la campana i em veig en la pantalla gegant. Trac les pistoles i li dispare. Però de tocar la campana res que em pot costar car. Gire la plaça de l'estàtua i salude a la webcam que segons m'ha dit Vicent està connectada en la nostra web. Estic emocionat.
Inicie la llarga recta cap a la meta i me creue amb Vicent, Lluís, José Maria-Samuel, Miquel i Sento. Ens donem ànims mútuament. Em donen energia. Queden 4- 5 km . Allargue la camallada i avance a gent com si estiguera parada, alguns ho estan.
Sent la megafonia de meta. Queda poc. Em lleve la gorra per a eixir bé en la foto seguint les indicacions del dossier “como debutar en distancia ironman – la guía del perfecto novato”. Queda un poc més del que creia però dóna el mateix.
Arrive a la curva d'accés a recta de meta. Ulleres al cap. Soroll ensordidor. Ensenye els bíceps mostrant el meu nou material: el ferro
El triatleta de davant de mi, a suficient distància, es deté i agafa el seu fill de pocs mesos en braços. Grans aplaudiments. Un càmera seguix cap arrere els seus últims metres. Jo no sé què fer. Disminuïsc el ritme. Em pare? Els avance i quasi in extremis creue la meta i alce els braços donant gràcies a tot.
La carrera m'ha eixit perfecta. Ho he donat tot. SÓC UN IRONMAN. El temps millor del que pensava, fins i tot durant la pròpia carrera.
En uns minuts arriba Lluís. Bravo germà! Que bé has corregut. Immediatament Vicent G., gràcies pels teus consells i companyia i enhorabona. Després José María i Samuel agafats de la mà. La millor foto. Al ratet Vicent Torres i Miquel. Salutacions, abraços. La alegria està asegurada per un mateix i pels companys
Ximo i Paneta van més ressagats.
Arrepleguem els objectes finisher, mengem i beguem. Ens reunim amb “l'afició”.
El següent a arribar ha de ser Ximo. Ací està! Au que ja està fet!.
I a patir per Paneta que ningú ha vist des de fa rato. Esperem que no s'haja retirat.
Preguntem en un control i diuen que sí que ha passat pel km., 37 km . Per tant estarà a punt de passar per on estem, 1 km . de meta. Algú el veu. Crits com no s'han sentit mai a Àustria. Paneta està més enllà que ací i no pot ni saludar. Està pàl·lid. Arribada a meta i abraços. Li costa fins somriure.
Ho hem aconseguit. Ens ho vam proposar sense pensar-ho fa un any i després d'un entrenament que molts no pensàvem que érem capaços de fer i sacrificis que només cadascú sap, hem aconseguit el nostre somni.
I ho hem fet de la millor forma possible, amb companys que ens han motivat, que ens han acompanyat en els nostres esforços, que ens han aconsellat i amb els que hem arribat fins al final.
Gràcies a tots per haver-me permés viure aquesta experiència tan meravellosa.

per Juanvi Girbes...