4 de 4 !!!

Dos mil triatletes sobre l’arena de la platja, mirant el llac “Zurich” i assaborint els sentiments que en eixe precís instant passen per la seua ment i cor. Un instant pel que han hagut de preparar-se amb durs entrenaments durant el darrer any.
La pluja dels últims dies ha deixat pas a un sol imponent, que no volia perdre’s este aconteixement, i així, enlluerna el bonic espectacle: dos mil triatletes vora el llac que semblen pingüins amb els seus negres neoprens, centenars de familiars dels esportistes, observadors curiosos, periodistes, organitzadors... Tots estan desitjant que l’àrbitre indique l’eixida i comence la llarga cursa: 3.800 metres nedant, 180 km en bicicleta i 42 km corrent. Tot un repte!..

"two minuts to go!” - indica l’àrbitre.
Sensacions diverses corren pels porus de la meua pell: gran felicitat per haver arribat a la sorra d’este encantador Zurich i por i nervis per si el meu cos i el meu pensament no estan a l’altura d’esta llarga cursa. He d’estar unes 12 hores, si tot va bé, per arribar a meta. L’esforç és molt gran i és possible que l’entrenament dels últims mesos no haja sigut suficient. Ara recorde tots eixos entrenos que no vaig complir simplement per falta de ganes, i em penedeixc i em renegue per això mateix: - A l’any que ve he de ser 100% constant, Vicent, no pots fallar cap dia! -.
Però ara ja és absurd pensar en açò, he de concentrar-me i fer tot el que puga dins les meues possibilitats. Mire els triatletes que estan al meu voltant, tots ells amb cossos ben forts, tant, que et fan pensar si t’has equivocat de lloc; però, de cop, em quede mirant a Miquel i José Maria, els meus companys d’ironmans, també submergits en els seus pensaments. Ens abracem i ens desitgem sort. Ells em donen força per... començar.
Sona el tret d’eixida i amb ell el crit de guerra de tots els atletes:

- Aaaaaaaahhhhhhhhhhhhh -, dos mil aaaaahhhhhs a l’uníson que s’enlairen i cobreixen el llac, esborronant a tots els presents; dos mil crits que simbolitzen el principi quasi satisfet d’un desig: Fer un ironman!...
El principi és un caos, rep patades i punyades per tots els costats fins arribar a la primera boia, a partir de la qual la gran taca de gorros grocs que fem sobre l’aigua va allargant-se i deixant espai per poder nedar al meu ritme.
Mentre nade, ja més tranquil, observe un passe de diapositives mentals sobre les mil imatges i fotos que tantes vegades he observat a internet d’esta cursa, un passe de diapositives que conclou amb la imatge de mi mateix nedant en les aigües del llac. Ara tot és real.
Amb una regular braçada i assimilant totes les bones sensacions que se m’amunteguen en el cos, vaig recorrent metres, arribant finalment a l’última boia i enfilant-me cap a l’illa. Després d’una hora nedant pose els peus a terra i córrec cap a la platja, contra la resistència que m’ofereixen els últims metres d’aigua. Ja puc sentir els aplaudiments i les veus d’ànims de tanta gent desconeguda que s’ha reunit per veure’ns. Em fan sentir molt bé, em fan creure que estic tant fort com l’ironman més fort de tots. – Sí, Vicent, vas bé, tu pots! -.
Però no he de fer massa cas d’este moment d’eufòria perquè encara queda molt per davant i és massa prompte per presagiar res; he de pensar en reservar forces per a després.
Arribe davant la meua bicicleta. 180 km dividits en 3 voltes de 60, sense oblidar el port que hauré de pujar 3 cops.
Em trac el neopré i em pose la roba per començar la bicicleta. Després de nedar m’és impossible calçar-me les sabates dret, així que, sense presa però sense pausa, sec al sòl i em pose calcetins i sabates. Ja preparat enfile dalt el sillí i comence a pedalar.
En la bicicleta és important portar una cadència regular, sense excedir-se en la velocitat perquè després a la marató pots pagar les conseqüències. He de començar la cursa a peu amb el dipòsit d’energia ple. Hauré de menjar cada 10 km i no precipitar-me en excés.
Arribe al port. Uuuuf...!, és prou dur, i més pensant que l’he de fer dues vegades més. Després del port un xicotet descans i de seguida altre repetjó que es fa llarguíssim i dur. - Wellcome Switzerland -. La baixada és molt ràpida i perillosa en excés, arribe als 80km/h i estos guiris encara em passen com si jo estiguera parat. - Res, oblida estos Kamikazes, tu a la teua -.
Ja he fet una de les tres voltes. Ara ja sé què em queda i on puc anar més fort i on agafar-m’ho amb calma.
En la segona volta que puge el port comence a adelantar a gent. Les forces de moment no em fallen, però encara queda molt. És l’hora de menjar-se el pepito de pernil amb raig d’oli d’oliva que porte preparat de casa. Ja estic cansat dels gels dels nombrosos avituallaments que hi ha muntats pel circuit; res com un entrepà de pernil a la valenciana!...
Mentre estic tot concentrat en el meu menjar es posa a la meua altura un escocès que coneguérem la nit d’abans al sopar de germanor preparat per la organització. No puc evitar imaginar-me’l vestit com la nit anterior, amb la falda escocesa dalt la bicicleta. Em ric observant-lo i ell es riu observant el meu entrepà. Punyetes, que este vol provar!... I sí sí, li done mig i li dura un tres i no res.
En això que m’adelanta J.Maria. - Ei amic, com va?...-. La companyia dura uns quilòmetres, però un problema en la roda em fa parar i perdre de vista el meu company. Problema solucionat continue a per l’últim port. Adelante a molta gent i això m’anima i accelera la meua cadència, tot i que vaig patint i ja tinc gana de baixar de la bicicleta.
Després de 5h 46min de pedals estàs com enfadat amb la bicicleta i fart d’anar dalt d’ella. Vols perdre-la de vista per una temporada, fet que m’impulsa a deixar-la caure només arribar a boxes. Vull canviar de moviment i començar ja a córrer.
La transició la faig amb tranquil·litat, pensant en el que em queda: 42km i 195metres, 4 voltes a un circuit urbà que passa per llocs bonics de Zurich. Després de l’experiència en Roth sé que no he d’anar molt fort els primers km: - Tranquil Vicent, tranquil, no t’apressures -.
Comence la marató a un ritme còmode i prou solt. Els més valents em passen molt ràpid però jo evite caure en eixa temptació. El cos em demana més velocitat, però sóc prudent. Esta vegada he de ser prudent, perquè la vertadera carrera comença en el km 20 i no vull patir tant com a Roth, amb unes rampes a les cames que m’impedien inclús caminar.

Van passant km, una volta, dues... em creue amb els meus dos companys i amics. Miquel va el primer de nosaltres, sempre mirant davant amb gest seriós; José Maria darrere el Miquel, amb el seu rostre seré. -Què, com va?, Ànim Miquel, ànim J.Maria!-.
Entre en la tercera volta, quilòmetre 28. La sang em vull, tinc tanta calor dins meu que no puc evitar parar en una font per clavar tot el cap dins i aguantar fins que la falta d’aire m’obliga a eixir. -Mare meua que bo!-. L’aigua fresca em reanima i agafe forces per continuar. Esta volta s’està fent realment dura. Necessite parar en cada avituallament per poder seguir endavant. Ara és quan he de ser valent. El cos m’està demanant parar, les sensacions són horribles i físicament estic desfet, em fa mal tot.... però el cap és el que ha de manar, ha de ser més fort i li demane que busque motius per seguir i no retirar-me: els amics que estan ahi com jo esforçant-se per complir el somni, les hores d’entrenament, el sacrifici per arribar ací, la gent que des de casa està seguint la prova... no pots fallar, no pots fallar-los, no pots perdre totes eixes hores invertides, has de creuar la meta i ser un ironman!.
Alentat pels meus pensaments, per anar avançant als valents que s’havien llançat amb gran velocitat a fer la marató, i, com no, alentat pels crits d’ànim dels espectadors, vaig recorrent els últims llargs i esgotadors quilòmetres.

- Açò ja està, tens ahi la meta! – I l’emoció del moment em fa accelerar. Emoció de veure els últims 100 metres de carrera, decorats amb una catifa blava per la que vaig corrent no sé ni com. 100 metres de glòria envoltats de rostres desconeguts cridant el meu nom que apareix en la pancarta de meta. - Gaudeix, Vicent, gaudeix: YOU ARE A FINISHER !! - 11hores i 12 minuts exactes.
Aixeque els braços i veig com una xica despampanant ve amb la medalla de finisher. Dos besos seguits d’una forta abrasada que s’agraeix d’allò més i unes llàgrimes que cauen pel rostre!. Llàstima que no estigues ací per compartir este moment amb mi, però sé que em penses i vull que sàpigues que en meta he dit el teu nom. - Va per tu!...-
Un metge m’aborda amb una agulla XL en la mà, però jo ara, amb més autoestima que mai, em senc capaç de tot, agulles a mi? què dius!... “dejarme solo ei toro eh!...”
Entre a la carpa on hi ha menjar per recuperar-se del gran esforç, però no puc menjar res, i més quan veig a Miquel i J.Maria. Han fet un carreron! Tinc gana d’abraçar-los i compartir amb ells este moment. Ja esta fet, amics, ja hem complit de nou el somni: ja som IRONMANS!.

¿Repetimos?

	meta	Natació 3.800m	ciclisme180km	Carrera 42km
Miquel Ferragud	10h 33 min	1h 00 min	5h 35min	3h 52 min
J.Maria Roig	10h 57min	1h 08 min	5h 47 min	3h 55 min
Vicent Garcia	11h 12min	1h 07 min	5h 45 min	4h 12 min

Miriam F. ( amb les indicacions i les hores i hores de IM contades per Vicent G