Per fi va arribar el meu segon gran repte de la temporada. En una any pont, entre el meu debut ironman en 2008 i la intenció de repetir en
Després del primer objectiu, la marató de València, arribava el més desitjat:
Arribava ben preparat i amb la moral alta. Des dels últims tres mesos havia anat prioritzant cada vegada més l'entrenament amb bicicleta, fins a convertir-ho en únic les últimes setmanes.
I és que els números són impressionants: 8.500 participants en la marxa QH i 1800 en la seua jove germana menor
I això que més de la mitat dels que volen participar no poden fer-ho al no aconseguir plaça.
Un dels meus majors temors era el moment de l'eixida. Eixir molt retardat, en ciclisme pot condicionar-te completament el desenrotllament posterior. I és que les 2000 primeres posicions ja estaven reservades a ciclistes que en edicions anteriors havien realitzat bons temps. Amb la meua “experiència” em vaig ficar per un lateral de la interminable cua de bicicletes i vaig aconseguir acostar-me prou al principi dels “no preferents”.
El començament més àgil i tranquil del que espera. Tota la carretera per a nosaltres fa que tire molt i la gent no té tanta urgència per estar davant com en altres marxes, almenys des d'on jo isc.
Tenim
Abans d'arribar al port de Somport s'alça un vendaval. I no és l'helicòpter de l'organització que està parat junt a la carretera possiblement a causa d'eixe vent.
Encara queden
He desgastat més del que és necessari, més encara quan veig que en la pujada al port els que es van quedant de davant tornen a formar un continu de corredors interminable. Ja no hi ha grup amb què pujar. Vaig pujant al meu ritme i avance a molts. El temps està ennuvolat i fa fred. En els últims quilòmetres gran ambient d'aficionats, la majoria congelats per no anar preparats. Quasi en la cima, pluja fina. Maleïsc no haver agafat finalment els maneguins, quan la meua idea inicial era eixa.
En l'alt pare a col·locar-me un periòdic en el pit. Baixada pronunciada, mullada, amb revoltes tancades, boira molt espessa que no permet veure a penes, lleugera pluja, ulleres entelades. Baixe amb molta precaució. M'avancen moltíssims. Pense que la gent del nord està més acostumada a circular en estes condicions. El fred em cala fins als ossos. Els tremolors em dificulten la subjecció del manillar. Les mandíbules i l'esquena se'm carreguen de la tensió que faig. Que llarga se me fa esta baixada!.
Conforme abaixem el temps va millorant, la boira es dissipa, la carretera és més recta i em vaig soltant. Cal començar a pedalejar, però me fan mal els genolls pel fred. Ja no em sobrepassa gent.
Moment de tranquil·litat, reagrupament, comentar la baixada, recuperació i a menjar abans d'arribar el pròxim inici de la pujada més dura, el Marie Blanque en el km. 99.
Xarre un poc amb la meua amiga Marta, que a pesar d'haver punxat ja està en el meu grup. També està Pascual de Bicicletes Sanchis. El grup torna a ser molt nombrós. Decidisc progressar abans de l'inici del port, perquè vull evitar retencions en una carretera prou estreta.
Els primers quilòmetres són estesos i em permeten observar la bellesa del paisatge. Cap paregut a les muntanyes a què estic acostumat. El temps seguix ennuvolat, per tant no fa calor però sí humitat. L'asfalt és de mala qualitat.
Els quatre últims quilòmetres són molt durs, amb un percentatge mitjà de l'11%. Li pose tot el ferro i puge al meu ritme. D'aquests quilòmetres tot el món parla abans de la prova i el consell unànime és no encebar-se massa perquè després ho pots pagar en la pujada al Portalet. Per a poder complir aquest principi cal portar uns desenrotllaments que et permeten un pedaleig àgil. El meu 34 x 27 resultq adequat i, encara que la pujada es fa pesada, avance a molts companys de fatigues més barrats.
Baixada molt més còmoda que l'anterior.
Es tornen a formar grups, ara més xicotets. Aprofite per a menjar i beure. Em trobe prou bé després del Marie Blanque.
Gir a la dreta i la carretera pica cap amunt. Pregunte si ja és el Portalet. M'ho confirmen. Els primers quilòmetres puge amb els primers del meu grup. La gent es va quedant. Però com en les anteriors pujades prompte és un rosari de corredors que cobrixen els
A la gent li van pesant els quilòmetres de pujada, no obstant això jo em trobe molt bé i sobrepasse contínuament amb gran facilitat, la qual cosa em dóna ànims per a esforçar-me un poc més. Ja queden pocs quilòmetres. Cap al final del port gran ambient fins que la carretera es convertix en un corredor format per gent, principalment bascos, tipus Tour de França però més light. Ací un nou plus fins a coronar finalment en la frontera amb Espanya, km. 156.
Des d'ací baixada vertiginosa, veig el 90 en el meu compta Km, a tractar de no perdre els ciclistes que
L'últim port és curt,
Comencem la baixada, que
I una merda. Amb la carretera més recta, a uns
Ho he aconseguit. I a més amb un temps inferior a les 7:00 h. que era, en principi, l'objectiu que m'havia proposat.
Finalment no ha sigut tan terrible com algunes cròniques conten. Encara que bé és cert que la preparació que portava era molt bona i l'estratègia bàsica de carrera la tenia apresa.
Tinc la satisfacció d'haver acabat aquesta mítica prova amb bones sensacions i temps, 6:40:02. Amb el pas d'alguns dies segur que, des del record, encara li donaré més valor.
Tal vegada les experiències que he acumulat en poc de temps fan que les noves no em resulten tan impactants, tenint en compte que la vivència ironman és difícil de superar.
Agrair als meus amics de carrera Vicent, Ramón i Isidro la seua companyia i consells. I també a Juani, Ana Cris, Quini i Susana. I és que la carrera és l'excusa, però hi ha un “tot” que la rodeja i que és el que realment important.
Juanvi G.
