mitja Xàtiva , crònica de Teto

Vaig a intentar explicar com va ser per a mi la Mitja de Xàtiva. El que vaig sentir, quines emocions vaig experimentar, sensacions, dolors i alegries.

Per a començar, només vaig sentir el despertador a les 7 del matí, el primer que vaig pensar va ser: “a vorer quina excusa m’invente per a no anar a córrer,...” però no, les excuses i mentiretes no son lo meu. Així que em vaig alçar i fer-me a la idea que si, que em tocava debutar i que fóra el que tingués q ser.

La primera sensació rara que vaig notar a l’estomag va ser al recollir el dorsal. En el moment d’esperar en la cua, la panxa em feia unes coses molt estranyes...

Ja seria a l’espera de l’eixida, quan ens col·locarem el Presi, Javi i jo a un huequet que hi havia no massa lluny de les maquines, que estaven uns metres més endavant. Ells com a veterans estaven com si fora un entrenament més (bueno, això d’entrenament...perque clar, ells no entrenen si no recorde mal...jajajajaj).. Va ser en eixe moment d’espera, quant la panxa em ballava de nou.

Per fi donen l’eixida, i nosaltres a la marxeta anàvem amb el mogolló de gent, Aixa com dicen: “sin prisa pero sin pausa”.

Era el Presi el que ens controlava una mica: “Ei, que s’envaleu”, “Vinga, que anem molt be a este ritme”...Tot anava genial, la respiració molt be, les cames genial, però com passa sempre, lo bo s’acaba. A partir del km 12 o això, els aeris anaven fent-me pols els bessons i clar, el ritme per desgràcia va baixar una mica. Va ser en eixe moment, sobre el km 15 quan Javi es va desmarcar una mica i allargà el pas.El Presi, mirant-lo uns metres de mes enrere li digué: “Xeèee, Javi, si fas tipet d’atleta i tot””, ale, tiralí” jajajaja.

Vicent es quedà en mi fins al final, i ell sap el que patia a cada pendent per xicoteta que fora.... Els últims kms van ser una mica menys pesats, perque et trovaes a gent animant, i si no ho feia, el Presi els animava a ells, que bo!!

UF!UF! I que dir de l’arribada a meta, va ser genial, el presi m’agafà de la mà, de seguida vaig vorer a la gent del club animant, Alex, Coso, ..., i em vaig emocionar de vore’ls i de vore que havia acabat la meua primera mitja, i no em feia falta camilla no l’oxigen, jajaja.

Parlara amb qui parlara el diumenge i li contara com ho havia viscut, m’emocionava i de seguida tenia la llagrimeta als ulls, perque per a mi significava molt fer esta mitja.

Nuri, espere que al teu debut sengues el mateix que he sentit jo, pq es algo...no hi ha paraules, de veritat, i t’entren ganes de més i més...

Per últim, sols vull donar les gràcies a tots per les felicitacions al for, de veritat MOLTES GRÀCIES. Ompli moltissim que et feliciten. I per suposat, em pagaré el que faja falta al proper sopar, però al Presi li guarde dos copetes, eh! Que se les mereix per acompanyar-me tot el trajecte i aconsellar-me en tot moment.

TETO.