cronica IRONCAT, Juan Miguel

Abans de tot agrair a tots aquells, que de una forma o altra han ajudat a conseguir este objectiu, en els seus anims, en els seus anseñaments, en els seus consells o simplement per aguantar-me.
Menció molt especial al gran OSCAR, que fenòmens, a les 6 i pico estaba en els boxes animanme i ajudanme, no me deixa fins després de entrar en meta, fins i tot corregué tramos en mí, el pobret estava mes nerviós que yo, GRACIES , no habera segut igual sense tú, te ho asegure.
No vaig a cansar-vos en una llarga parrafá, pero he de dir-vos que el camí fins al objectiu no ha segut fàcil ( mai eu es), he tingut que superar obstaculs i traves fins aplegar a la eixida, el meu objetiu era acabar i si era possible disfrutar del repte i ho he aconseguit.
Ya en la prova, la natació la vaig fer tranquilet, relaxat, llevant de les zones que per culpa del vent i les corrents se fea difícil orientar-se i seguir una línea, meyns mal que ya ho había tastat en la preparació ( he nadat fins a 8 voltes en la mar abans de anar).
En la bici, encara que penseu que exagere, hi hagué pa aburrirla de per vida. No recorde una sensació de impotencia aixina, prefería que el vent entrara de cara, perque m´acoplaba i anava espaiet, pero sense la sensasió de que anava a terra. Cuand bufava de costat no podíes acoplarte, agafabes el manillar de la part de baix i la bici anaba tota incliná. Mentres el casco aero me regiraba el coll i per moments pensaba que anava a arrancarmelo del cap. Cuand entraba un poc a favor, perque bufava un poc de garbí, feia que la bici pegara bandaes. Com cada volta bufava mes fort vaig decidir aguardar les cames i el físic (me vea dins un vasa d´arros) per a la marató.
Al eixir a correr, anava en molta por, pel desgat de la bici i el tendó, no volía que trencara, vaig fer cas dels consells i vaig anar a un ritme molt lento, molt cómodo, tant que la vaig córrer sencera, sense parar a caminar, menjant i vegent com me día CARLOS. Este bon home mel vaig trovar al principi de la marató i com anava a un ritme similar al meu, no vaig poder evitaro i en vaig ficar a xarrar en ell. Parlant parlant, en comentá que es dedicava al ultra fondo, i que había fet TRES (3) IRONMANS en 56 hores, un DECAIRONAM, si si ,deu en meyns d´un mes, barbaritats i que al dia següent, anava a entrenar un bon rato com si res. Total xarrant xarrant i al tran tran, cuand mos donarem conter estabem en meta i no había patit masa la temuda marató. Gracies Carlos per la compañía i els consells.
Ara per fí ya soc IRONJUAN, i con va dir algú NO ES LA META ES EL CAMI lo que importa, he patit, he lluitat, però sobre tot he disfrutat eixe camí.
Me espera la taula de operacions i un lente proces de recuperació, hi ha que reconstruir i refoçar eixe tendó, no tingau pena no, cada volta que me caic, me torne alçar i soc mes fort, aixó es la vida.
Un abraç a tots.


Juan Miguel.