trialó Oliva - la crónica d´Eva !!

Són molt durs els moments previs a un triatló; de repent notes que no deuries estar allí encara que fa dies que et prepares psicològicament, però els nervis que et provoquen veure tota aquella gent tan preparada, et fan sentir fora de lloc. En realitat he tingut motius per estar així ja que la preparació que he fet ha sigut molt fluixa i precipitada.
Al llarg dels triatlons als quals he participat durant la temporada d’estiu no he aconseguit controlar l’excitació que em desbordava en els moments previs a l’eixida. Però en el moment que el meu cos prenia contacte amb l’aigua ja estava tot controlat, ja estava situada i ja era fins a la meta.
En Oliva va ser molt diferent, m’havien contat tantes coses respecte dels triatlons olímpics que ja no sabia què pensar, així que vaig decidir anar relaxada, l’objectiu era acabar i poder contar-ho.
Tant va ser així que fins i tot em va sorprendre la meua calma, encara que, com sempre, ens feren esperar una eternitat fins el moment de l’eixida. Els homes eixiren primer, formant un onatge amenaçador que es dirigia a la primera boia, obrint-nos el camí a nosaltres, que eixiríem 5 minuts després. Esta vegada no pensava gens en les meduses perquè l’aigua estava a 12 graus, tan gelada que no sé si et feia anar més de pressa o més lentament. El recorregut de 1500 metres implicava fer un triangle entre les dues boies i eixir de l’aigua -com podies, ja que havies d’eixir mig caminant mig arrastrant-te- per tornar a entrar a l’aigua i tornar a començar la trajectòria triangular. En realitat no és fàcil nadar en mar obert, res a veure amb la piscina, de manera que entre les ones, els desviaments de la trajectòria més curta i la gent que intenta nadar passant-te per damunt, sempre fas més temps del que esperes.
Vaig nadar intentant mantindre una línia recta que em duguera directament a les boies però esta vegada no em va eixir tan bé com a Pinedo. Així i tot, vaig eixir molt bé de l’aigua, gens cansada i contenta de veure que havia deixat uns quants homes per darrere. El camí fins el box era punyeter perquè havies de córrer uns metres per l’arena i després uns metres més pel passeig, sense sabates ni res de res, amb el resultat d’uns xicotets tallets als dits del peu. La transició, com sempre, un desastre, molta teoria però poca pràctica. Mitja hora per a agafar-ho tot i “per a colmo” sense saber ni per què ho feia, va i em pare en sec en l’eixida dels boxes per enganxar-me la sabata a la cala de la bici, buf! Quina vergonya!
El trajecte en bicicleta molt divertit i variadet, amb dos portets que m’agradaren prou, encara que aquelles a les quals vaig aconseguir agafar en els ports, després m’agafaven a mi en la baixada, redéu! Sols vaig tindre un mal moment quan, a poc més de 15 minuts d’acabar els 40 Km vaig notar que la cadena es quedava bloquejada, “no!” Per uns moments vaig pensar que ahí s’acabava el triatló, però no sé ni com que canviant els pinyos la cadena tornà a rodar; encara no sé exactament què va passar.
El tram en bicicleta no em va deixar esgotada, vaig intentar donar el que podia però sense deixar de pensar que encara em quedaven 10 km a peu, el meu punt dèbil. Per primera volta des que participe en triatlons, vaig veure de seguida el meu número al box per deixar la bici, vaig pegar dos mossos al plàtan que m’havia deixat, em vaig canviar les sabates i vaig arrancar a córrer. Bé, en realitat a mi més que arrancar me pareixia que caminava. Ara ja estava més o menys satisfeta, sabia que no m’havia eixit malament fins aquell moment i ara del que es tractava era d’aguantar el que quedava, on havia d’apretar ja ho havia fet, ara era acabar.
Sé que el club de triatló és expert en la carrera, però per a mi és difícil aguantar i sols ho vaig fer gràcies a un ritme de 5,40. Anava a pas de tortuga però mira, vaig passar molta gent que anava caminant, i també alguns que corrien! Els gels energètics la veritat és que em vingueren molt bé i em donaren molta força, i també Javi que a cada volta que passava em donava aigua, xocolate o més gel d’eixe pastós. Al final, em vaig cansar menys del que em pensava, vaig quedar la 15a entre les dones en un temps de 3h i 4 minuts, i estava súper contenta de l’experiència. He de dir que en acabar, just quan vaig parar en sec, em va vindre un dolor en tots els músculs del cos que ni que havera fet la marató. Fins que no van passar dos dies no vaig estar recuperada del tot.
Després d’haver fet un triatló olímpic, crec que ja no em fan tanta por els sprint i és que al final, és la ment la que fa que sigues capaç del que et proposes. No puc aportar res a tots aquells que ja saben de què parle, però espere que la meua experiència anime a tots aquells que encara no s’han decidit a provar què és un triatló, ÀNIM QUE VOSALTRES PODEU!!!