CRÒNICA TRIATLO ELX 2010 per Oscar de la Rue

Ante tot espere que em coste molt menys fer esta crònica que el que em va costar de fer la carrera i que no s’avorriu molt llegint-la…

Be, jo crec que la carrera en sí no va començar el dia 25 de Abril, sino que va començar el divendres 23 en el sopar en casa del nostre benvolgut presi… se respirava nerviosisme en el ambient… per lo menos jo; Quino no parava de dir-me: “vols estar-te quetet en la cameta…”. Deu de ser per aixo, que tinguérem que anar al bar de Vicent Rodenes a fer-se uns gin-tonics ja que Quino ens va contar no se quina historia que contava un metge que deïa que si te prenies 3 o 4 cerveses abans de una competició, que te quedaves tranquil i el nervios se passava… me pareix a mi, que aixo s’ho inventaria Quino pa contar-li-ho a la dona i estacar-se unes cervecetes abans de qualsevol historieta que li surgisca… que ja ens anem coneguent… jejejee

Al dia següent, dissabte 24, haviem quedat en la Terrasa a les 15:30… jo tenia que pasar a per Coso a les 15 per que duïa jo la seua bici i a per Dani a les 15:20 pq ell ja li haia deixat la bici a Raul per el matí.

Per el matí, fent-me la maleta no sabia lo que possar:…”agafe roba de hivern o no? Agafes dos ulleres? I si se me trenca la goma d’una de elles abans de entrar al mar? Tinc que dur dos calcetins? Mira que he llegit que tens que canviar-te-los… al final, la bolsa plena… de hivern, de estiu i el banyador per si acàs se me trencava el neopreno…jejejeje. A vore qui es el xulo que nada sense neopreno…

No se perque, a lo millor per els nervis, a les 14:50 ja estava vaig de casa de Coso donant per el cul i Coso enseguideta: “… pero tu que fas ací? No havien quedat a les 15:05? Jo encara no estic!...” com sempre, renegant!!! Tot menos baixar la bici per a que la vaja carregant en el portabicicletes. Al final, van baixar ell i Nuria i pasarem a buscar a Dani per la peluqueria. Quant arreplegarem a Dani, em vaig donar conte, per el “volumen” que duïen les maletes que portaven , que ells tampoc tenien molt clar que dur de roba…

Ja en la terrasa, la gent va anar acudint… Alex, Samuel, Juanvi, Vicent Garcia (que va anar a per Aliaga a Alginet), Quino, Raul, Juanma i Sergi…alguns en les parelles. Vicent Torres va vindré tambe per a que li duguerem la bici pq tenien que deixar-les el mateix dia per la vesprada en els boxes…

Ja en marxa, no se que pasà exactament, pero crec que Alex va anar a per una camiseta de manega curta, Raul no se per a on va pegar la volta, pero el cas es que en la primera rotonda, ja s’haviem perdut…jejejejeje. Es lo que pasa per anar en grup, pero después dels nervios de Quino (que ja volia fer series per anar) i aminorant la marxa, ens reunirem tots en la autovia i cap a Elx.

En el camí, alguna tonterieta si que deïem, no se si seria per els nervits… i intentava no fer maniobres molt brusques perque Nuria es mareja… ja arrivant va pasar Raul davant en el GPS (menos mal…jejejeje) i al final ja veïem la plaja “los arenales”… a mi ja començaven a pujar-me les pulsacions…

Ja a 2 kms, la primera decepció… verem a gent entrenant… unes bicis… unes rodes… uns cascos… Coso no parava de mirar la seua bici i se preguntava: “jo que faig ací en la meua tija en una abrazadera?” jejejeje. Este Coso es el meu ídolo!!! Si a ell no li fa falta una bici d’eixes de millonaris, si en una BH California haguera fet el millor temps… jejeje. L’únic que deïem per a consolar-mos es que eren gent de pasta que tenia eixes bicis i que no anaven cara al aire… no se… no se…

Aparcarem i el primer dubte: “ens fa falta dur el casco posat per a deixar les bicis en el box?”… al final, deprés d’un gran risc prenguérem la decisió de anar sense casco… que valents que som…

Entrarem primer a per els dorsals i una bolsa en un xaleco i mil millons de papers de publicitat de la drogueria “El conejito feliz” i de la tenda de sabates “adidash”. Ah! I tambe ens donaren uns cordons de goma que, per lo menos a mi, em van vindre bé perque no en duïa. Gracies a les acompanyants (que han jugat un paper molt important en este viatge) que ens guardaren les bicis poguerem entrar tranquils a la carpa… ens posarem el dorsal en les tijes de la bici i “Jonh Samuel Rambo” va traure la seua navaixa per a tallar els sobrant de les brides… jo ara ja se que en ell no em tinc que posar mai… jejejeje.

Dixarem les bicis, pegarem una volteta per les paraetes… jo em vaig comprar una cinta “difusor” per a possar el dorsal que em va donar 1 segon per cada 20 kms… i el cabró de Alex va comprar l’últim botellero per a d’arrere del asiento que valia uns 25 €… ni havia tambe una veguda que se puposa que era energética…. Era com el jarabe que te donaven de xicotet… pues igual… t’ho prens en carrera i deu sabrà el que te pasarà…

De ahí ja cap al hotel, pegarem una volteta darrere de Vicent, pero poca cosa, al final arribarem de maravilla… jejeje

A les 20:45 quedarem en el hall del hotel amb l’equipació oficial del club, el xandal, clar… pero una vegada d’alt dels cotxes després de organitzar-mos com poguerem, Alex crec que va fer una serie de 2.000 m. mentres els demés encara no estaven ni canviats… i ens vam perdre en la primera rotonda!! Jeejjee. Bingo!!! Les preses no son bones… jo vaig acelerar pensant que era un atre cotxe que estava davant i casi perc a Ximo i Samuel que venien d’arrere en el mateix cotxe… al final, tornarem com pogueren al hotel i per telèfon, ens guiarem i arrivarem un poc tard, pero arribarem…

Una volta en la pizzería, es notava que ni havien dos grups per a sopar en quant a la cantitat que menjavem, uno era Quino i el altre erem el resto… jejejeje. Com fartes, Quino, cabró!! No me extraña que al dia següent feres eixe tiempaso!!!! No soles fartava, sino que se va ligar a les camareres, les relacions públiques de totes les discoteques D’Elx i a les xiques de la taula del costat!!!

El sopar de maravilla!! Un exit!! I ademés, molt be perque ens va eixir gratis perque el club ens va tornar 20 leuros que ja ni m’en recordava…

De tornada cap al hotel el meu cotxe era una festa, musica a tope i tonteries totes les que poguerem dir i més… i a mitad camí ens perderem i tinguerem que parar a preguntar el cami a unes xicones afroamericanes molt simpàtiques que ens deïen carinyet i eixes coses, que anaven molt lleugeretes de roba en un carrer molt oscur… Quino els va preguntar el camí i les xiques ens ho van dir enseguideta… o aixo diu Quino, perque a mi me va pereixer sentir que mos enviaven a la merda… seria la música que no me deixa sentir-ho be…jejejeje.

Per la nit en el hotel, en la habitació…lo que passà entre Dani i jo no vos ho puc contar… aixo si vol Dani,ja ho contarà ell!! Jejeje.

Al dia següent, dia 25/04/2010. el gran dia… em vaig alçar molt be i sobretot gracies a tots per la nit que passarem que pense que les rises que ens pegarem ens lliuraren de tot els nervis de la carrera.

A les 7:15 quedarem per a eixir cap a “Els Arenals”… pero be, entre desdejunar, preparar les bolses i tot aixo… pues se mos va fer tard… pero be, al final traguerem el cotxe del parking (que ens els cobraren dos voltes, eh Coso…jjejejeje) i cap a la carrera!!!

Je començava a posar-me nerviós… em vaig pendre un tranquilitzant que pense que em va anar molt be… arrivarem al parking de la carrera i ja havia arrivat Miquel que va anar el mateix dia. Vicent ja s’havia despertat perque dormia en la seua furgo (per cert Vicent, es una maravilla)… començarem a agafar les coses que pensavem que necesitavem per a la carrera… vaig descartar la roba de hivern. Anava a fer calor!!!

Vaig preparar-me els gels pa anar en la bici, els de correr, la ferramenta i camara per si punxaves (tenia la esperanza que no me pasara res, la meua bici nova no me podia fallar), el gorro, el xip, les ulleres (reçant per a que la goma no me fera una mala pasada i se trencara), el neopreno…. Be, tot el que esperava que necesitaria… pero com sempre, Coso per darrere: “va Oscar, que fem tard”. Aixo me faltava a mi, els nervits i el mariquita de Coso donant per el … jejjeje.

Vaig entrar al box… les pulsacions ja me pujaren… es notava en el ambient de carrera… me ho vaig revisar tot 100 vegades… li vaig preguntar als xics del costat si pensaven que me faltava alguna cosa (eren uns xics Vitoria molt majos, la veritat)… vaig posar la bolsa de la ferramenta darrere del asiento…e l casco damunt del manillar.. les ulleres dins… el Garmin dins de una de les espardenyes de la bici… vaig omplir els dos bidons de aigua… em faltaria algo? Fallaria en la transició? eixes preguntes no paraven de rondar per el meu cap…

Vaig eixir ja del box, en la mosca darrere de l’orella, pero ja el temps ens apretava… deixarem la bolsa en el guardarropia… la meua precupació mes gran, la veritat, era si me entraven les “cagaleres de la mort”… estava desitjant que no me entraren…

Començarem a untar-mos de vaselina (con mosatros, eh Dani… jejejeje) per a posar-mos el neopreno… la primera eixida de les 9 de xiques ja havia eixit… vaig anar correguent per a vore si veïa a la gent del club que eixia a les 9:10. Coso, Torres i Aliaga per a desitjar-los sort i anims, pero no vaig vore a ningú…. Llàstima…

Del tercer grup, tampoc vaig poder vore a ningú pq estava calfant… l’aigua no estava tant gelà com em pensava. Recorde l’última vegada que vaig anar a nadar a Cullera en Juan que vaig tindre que pensar-m’ho tres voltes…

Estava esperant a que arrivara ma abuelo i mon tio que m’havien dit que vindrien a vorem… es feïa l’hora d’eixir i jo encara estava buscant-los…. 10 minuts abans de eixir, els vaig vore i me vaig alegrar molt, perque saber que ni ha un familiar apollante en eixos moments t’anima molt… parlant amb ells, se me va pasar el número del dorsal per a entrar en el recinte destinat per a l’eixida i em van dir que me tenia que esperar a que estrara el últim per a entrar… vaja rollo…. Si que començava be… i mes per que jo tenia el dorsal 828 i ni havien hasta 1100… i anaven nombrant-los de uno en uno… pero 1 minut abans de la eixida, quedaven mes de 100 per entrar i van dir: “todos dentro!! A la salida!!!”. Entrarem correguent i casi quant entrava al recinte, van donar la eixida…

No duïa ni les ulleres posades quant van pitar… quins nervis…le gent començava a entrar a l’aigua… em vaig posar les ulleres que abans les vaig banyar en saliva (un truco que me ensenyaren en un curs de submarinisme) per a que no s’empanyaren… l’aigua ja me banyava els peus… abans de posar el cap dins de l’aigua, vaig pegar una miraeta a vore la situació de la bolla per a intentar anar lo mes recte posible… es difícil, perque al final vas on te du la gent…

A la primera bolla, vaig arrivar molt relaxat… a lo millor massa i tot, pero no m’importava, perque m’havia decidit anar tranquil e intentar no desfondar-me al principi… una de les pors mes gran que tenia durant tota la prova era es saber distribuir el esforç i no apretar massa al principi en por de que al final no me quedara corda…

En quant en vaig donar conte, ja estava en la segon bolla que giraves a l’esquerra… anava molt agust… molt tranquil… no vaig tindre sensació de agobio per part de la gent… els braços no em feïen mal… les pulsacions controlades… la respiració tranquila… tot anava molt be!!! La tercera bolla ja la tenia ahí…

A per la quarta… estava molt animat… mes del que em pensava… es probable que fora perque tampoc em vaig exigir molt, pero era el que exactament necesitava… ja la tenia ahí… una volteta a l’esquerra i cap a la plaja…

A la que em vaig donar conte, ja veïa la arena… vaig fer un primer intento de possar-me dret, pero encara estava molt fondo… “10 braçades més Oscar”, em deïa ami mateixa… ja estava en terra…

Un vegada en la arena, em vaig parar uns segons a netejar-me be els peus en l’aigua tal i comem va dir Vicent Garcia per a levar-me be l’arena i em va anar molt be (es que alguns sabreu que vos vaig anar preguntant a tots coses de estes que m’han anat molt be per a la carrera, gracies a tots per els consells…). I tot açò, perque el cabronaso de Coso em va dir que els triatletes professionals (no se a qui se referiria…) no podien dur una toalla xicoteta en la zona de boxes per a llevar-se l’arena… que aixo es de mariquites...

Ja estava en boxes en el neopreno per la cintura… el gorro possat hasta la bici… que be me sentia… una vegada en la bici, vaig xafar-me el neopreno i en un pet fora!!! Em vaig posar els calcetins, el garmin, les sabates de la bici (Quino! Les de la bici!! No les altres…jejejje), el casco, les ulleres i els gels que tenia preparats en una gometa de diferent color per a la bici… me faltava la bomba i en marxa… una última miraeta… estava tot… ma abuelo estava llí tamé animant… ah!! I se me olvidava, les novies i dones que ens acompanyaren durant la nostra aventura, ens animaren que donava gust… gracies… sempre te ve be que algú te diga: “anim Oscar”. Gracies de veres…

Ja en la bici, començarem a pujar només eixir… tal i com havia fet en la natació, no volia apretar i vaig pujar el meu ritmet…no me importava que algú m’adelantara… no sabia qui havia eixit de l’aigua abans… suposava que Miquel, Dani, Alex, Samuel, Quino, Vicent i Ximo estarien per davant de mi, pero no me importava, al reves, estava content de que els haguera anat be en l’aigua i que no hagueren tingut ningún problema, que mai se sap el que te pot passar…

En la baixada, come me va aconsellar Vicent, em vaig pendre un gel… coemençavem a fer kilòmetres… no recorde molt be en quin quilometre, em vai trobar en Juanma, que em va dir que no havia nadat molt be i ho havia passat mal, pero estava animat i seguir-me els dos un ratet… em vaig despegar d’ell poc a poc i em vaig trovar a Raúl, el terror D’Elx (açò en en carinyo, eh? Jeejej). Que tambe anava molt content i tranquil… em vaig alegrar…

Jo estava cada volta millor i duïa un ritme pense que bo i les cames me aguantaven molt be… em pensava que seria mes dura la bici perque en el perfil de la prova pareixia que estaves sempre pujant, i se pujava, però molt suau… perque jo no soc molt bon escalaor i vaig anar còmode tot el rato…

Quant arribarem a mitad del circuit, començarem a baixar… ja m’havia pres un altre gel… anava la cosa molt be… en un cruce, em vaig trobar el Quino, que la bici li feïa: “ñic, ñac, ñic, ñac..”. li vaig preguntar si anava tot be i em va dir que si, i després em vag enterar qua anava en espardenyes de correr i jo ni em vaig fixar… i que per aixo li rosava en algo i li feïa el ruido…

Anàrem un rato junts i ens trobarem a Ximo, que el vaig vore molt pero que molt be. Anava com si no estiguera ni cansat… com si acavara de agafar a bici en eixe moment… els tres estiguerem un ratet junts i ens uns kilometres vaig perdre de vista a Quino i Ximo i jo continuarem, pasant-se el un al altre hasta ja la entrada en boxes…

Em vaig pendre un altre gel… per cert, que roin estava la beguda isotónica que donaven en els botellins… eren polvos mal desfets…

A un 5 kms de boxes, em trove a Dani ili vaig dir: “no sabia que els gays anaven tant lentos en la bici!!” jajajajaa. Com em vaig riure, em va dir: “seràs cabró!!” i casi em pixe damunt de la risa… i va començar a tirar ell i Ximo i em tragueren uns metres en l’última pujada… Dani, saps que era tot de broma!!!

Ja estavem en boxes… se m’ha pasat volant!!! Pensava jo… i a mes, havia anat molt de tros ens el meus companys del club… quin lujo!!

L’única pega que li vaig trovar va ser el tràfic en la carretera ja tornant… que ni hagué algú que ens pegà algun susto que atre… pero be…

Em vaig llevar les sabates de les cales i, “pie a tierra”… la bici no em va fallar… gracies, campeona…

Ximo i jo, anarem per la alfombra en les sabates, pero Dani, se va deixar les sabates posades en les cales i pense que va anar molt mes cómodo que nosaltres… pa la pròxima volta ja se lo que tinc que fer… en boxes vaig vore també a Vicent Garcia que me vaig alegrar molt també…

Be, ja quedava menos, pero si vos dic la veritat, estava molt millor del que jo em pensava… estava hasta content… molt content… sabia que el meu fort no era correr ja que vaig estar un temps parat i (he de dir també que no soc bon corredor) no estava molt preparat… pero allà anava… deixe la bici… me lleve el casco, agafe els gels de correr, em canvie les espardenyes… i avant!!! Ja estic ahí!!!

Dani va eixir davant de mi i Ximo va tardar un poc mes en la transició…

Només eixir de boxes, pareixia que no havia fet res abans i que acabava de començar a correr…. Pronte se me va llevar l’il.lusió en quant vaig vore la famosa “escala”. Que agust es queda l’organitzador de la prova tots els anys… que agust es queda… pero, be…ahi estaven, vaig agafar aire, i cap amunt… “quant mes m’ho pense, mes tardaré en pujar”, em deïa a mi mateixa…

Una vegada d’alt, pujaves un tros mes que estava prou, pero prou inclínaet i cap abaix… Ximo m’adelanta en eixe moment…

Ara es quant tot el mon se pregunta: que li va pasar a Ximo?… pues be, jo en directe directe no ho vai vore, perque vaig arrivar 3 segons tard, per vaig sentir la frenà i vaig vore a Ximo agafant-se del genoll… un cotxe que eixia del complejo que ni havia a la part esquera quant baixaves li va pegar un colp i el va tirar a terra… pobre Ximo… era un sudamericà que va dir que no l’havia vist… pero es que el cabró no mirà si pasava algú… per no saber, pense que no sabia ni que ni havia una carrera eixe dia. La gent alrededor pararem i un andaluz va insistir a Ximo que li agafara la matrícula del cotxe per si acàs no notava res en calent i al acavar la prova, tinguera alguna cosa trencada… Ximo, no va voler… jo ho entenc… estavem a mitad prova i deïa que no li feïa mal res… al final, per sort, tot va ser un susto…

Seguirem per un caminet que l’acabaven d’asfaltar… quin agobio perque estaves respirant tot el rato olor a asfalt… feïa molta calor… ja vaig començar a trovar-me en gent de club… que m’animaven durant tota la carrera a peu… gracies… començarem a entrar per un mig arenal en pedres que anava cap a la costa… pareixia un cross mes que una mitja… l’organització va possar motl abituallaments… no et faltava de res… sobre el km 6 del circuit, entraves en un recinte on menjaves, bebies,.. tot el que volgueres… i alli em vaig trovar a Juanvi que ja anava per la segon volta i em va dir: “no te pares a pendre el sol…”. No se a que se referia hasta que entrarem a la platja per una pasarela de madera i, sorpresa!!! A correr uns 300 m per l’arena de la platja…pero no vora a mar, sino al principi… on normalment vas atascan-te quant vas a posar les toalles un diumenge… que cabrons els de la organització…
Ja quedaven 3 kms per acavar lap primera volta… tornaves per el mateix caminet i una volta entraves en el passeg, ja veïes la pancarta de meta (llàstima que em faltava una volta…) i t’anivames un poc… 1 km i ja estava la primera volta feta…

Allí ja estaven les fans dels club que ens animaren a tots de manera molt eufòrica i te pujaven la moral (gracies xiques un altra volta per estar animant…).

Em quedava la segon volta… idem de lo mismo, pero en pocs anims ja per el agotament… les cames ja me pesaven… i lo pixor es que s’havia el que me esperava… vaig agafar aire, i em vaig dir: “pa que collons has arrivat ací!!!, pues pa acavar-la!!!”… i agafant forces de on no les tenia viag pegar la segon volta…

A 1 km de la meta, a en el passeg, les cames començarem a agafar forces… no m’ho podia creure… ja estava ahí… ho havia conseguit!!!! En la meta estaven els meus familiars, les fans, gent del club animant… gracies a tots!!!

El abraç de Ximo en la meta em va saber a gloria!!! i quant em van possar la medalla… que vos vaig a contar…

Unes cervecetes, un plat de paella i la companyia de tots els meus companys que ja havien acabat va ser ja el colofó de un cap de setmana maravillos i que recomane a qualsevol… mereix la pena!!!

I ja per acavar, que supose que estareu farts de mi, em senc orgullos de estar en els vostre club i que m’hajau donat la oportunitat de poder arrivar a fer esta prova ja que fa 2 anys no me imaginava que jo algun dia podria pegar-me ni una volteta en la bici per el Ginovart….

GRACIES A TOTS!!!