Marxa ciclista Ayora

Fins allí ens en vam anar 4 components del club: Juanma, Raúl, Samuel i jo, com a part de la preparació per als nostres respectius IM, Roth per als dos primers i Niça.
Com vam recordar el mail en el que Raúl animava a apuntar-se perquè li havien dit que era suau!
M'imagine a Raúl abraçat al seu “assessor” qual Ximo Rubert en el Tri d'Elx.

La Marxa: perfil de 151 km., tres ports i alguns repetjons. Quasi 800 participants.

Els primers 50 km. són molt nerviosos. El 90% dels participants havien de ser professionals perquè tots volien progressar cap endavant. Frenades, enganxades, acelerons, ocupació contínua del carril esquerre a pesar d'estar el trànsit obert.

Acostant-nos al primer repetjó, Samuel i jo estem de la mitat cap arrere i fem com els altres, envair el carril contrari i avançar tant com siga possible.
En empinar-se i estretir-se la carretera ja es trenca tot el gran grup i immediatament el primer port. Els menys pujadors es despengen a les primeres rampes i a partir d'ací, a un ritme estés, van caient unitats conforme anem avançant. A punt d'arribar dalt no veig Samuel. Segurament anirà un poc darrere.
En la cima hi ha un avituallament però qualsevol para!. L'any anterior ho vaig fer i em va costar un gran esforç connectar amb el grup principal.

Després de la baixada, uns 20 km. fins al següent port per a recuperar i menjar. Samuel no ha entrat en el meu grup. Serem uns 30 ciclistes.
Rodem per bona carretera, tranquils i per darrere comença a arribar gent que o s'ha quedat en el port o ha parat en l'avituallament. Menuda recalfà s'hauran pegat per a enganxar!
I per allí darrere, apretant les dents i el cul, distinguisc l'inconfundible Samuel, amb la seua cabra negra; però esta cabra no és muntanyesa. Ja abans de l'eixida algú va comentar en veu alta que era com anar amb un "esportiu". A mi, amb el plàtan que es va enganxar en el tub horitzontal de la bici, em pareixia un Ferrari amb la baca posada. Rodem en grup, a ritme còmode amb alguns acelerons preferentment de baixada.
I al poc 2n port., km. 90. Em col•loque en la zona mitjana del grup. Samuel decidix pujar des del principi al seu ritme, o alguna cosa pareguda. Del grup van caient com a fruita madura. Jo vaig bé, sense màxim patiment, en la part davantera, que no davant. Els “portets” es fan llargs ja que superen els 4-5 km. als que estem acostumats.
Coronem i a baixar. Ens hem quedat uns 20 en el grup davanter, encara que per davant, per supost, van més grups. Pense què difícil ho tindran els de darrere per a connectar.
I una altra vegada el mateix, a recuperar (ja es va notant l'esgotament), a beure (què poc aigua em queda!, cal racionar), a menjar (buf, açò no entra sense aigua) i Necessite pixar!, però si pare em quede a soles.
Ja vaig calculant el que em queda de carrera: rodar fins al tercer port, pujar-lo al meu ritme, que serà el d'altres companys, i des de dalt, en grup, menys de 20 km. a meta.
Mire el comptakioimetres i portem 120 km. Segons el pla, el tercer port està prop i de sobte en un xicotet repetjó Zas! Rampa simultània en els dos adductors i una porció d'un quàdriceps. He de parar i fer uns estiraments, mentres veig com el meu grup s'allunya, però no tots, a un altre li ha passat el mateix just en eixe moment.
Torne a muntar però ja res és el mateix. Les cames ja no funcionen i l'amenaça de noves rampes està a flor de pell. Vaig sol, lentament, pujant un repetjó i en la baixada m'agafa un grup al que m'integre, però en el moment que la carretera pica cap amunt no puc seguir-los.
I quan dubte si l'últim port ja l'hauré fet, confonent-lo amb un repetjó, perquè ja passen els km. segons el pla, ahí està el Caroche, el mateix de l'any anterior, el més empinat de tots, en el que puntualment hi ha cartells que indiquen la distància que falta per a coronar i el seu desnivell. Tota una motivació!.
Puge perquè no hi ha una altra, pedalejant molt lent, trobant a faltar el pinyo 27 que portava l'any anterior. Però tot el pitjor s'acaba i dalt està l'avituallament. El primer, pixar ben a gust, ja no importa perdre uns segons, i després beure una coca cola i omplir els meus secs bidons.
D'ací fins al final baixada i rodatge a meta com millor puc.
Samuel arriba al rato, fundit i em conta que també ha tingut problemes de rampes. Però alguns companys li han animat Ale la cabreta!. A Raúl i Juanma no els veiem.

Com a valoració final ha sigut una prova positiva.
M'he pegat una bona palissa, de les que curtixen.
He reviscut sensacions oblidades de patiment per rampes que em recorden que sempre cal guardar, perquè les carreres són llargues, i tractar de previndre estes reaccions.
Avituallar-se és fonamental i per no perdre uns segons després pot caure més temps. Vaig menjar bé però potser em va faltar hidratació.
I em confirma que la preparació amb bici que portava enguany era curta per a fer una marxa d'esta distància i exigència a este ritme elevat.
Però bo, aquest mes de maig serà fonamental per a aconseguir un bon fons en ciclisme i la marxa de Requena serà una bona prova per a veure si hi ha millora.

Juanvi G.