QUEBRANTAHUESOS 2009

Per fi va arribar el meu segon gran repte de la temporada. En una any pont, entre el meu debut ironman en 2008 i la intenció de repetir en 2010, m'havia posat com a objectiu endurir-me en la carrera i el ciclisme. Per a això gens millor que buscar en el calendari proves motivants per a preparar-se a consciència.

Després del primer objectiu, la marató de València, arribava el més desitjat: La Quebrantahuesos. El fet de ser una carrera que mai havia fet, en la meua prova preferida, la bici, unit al seu caràcter mític i èpic m'atreia enormement.

Arribava ben preparat i amb la moral alta. Des dels últims tres mesos havia anat prioritzant cada vegada més l'entrenament amb bicicleta, fins a convertir-ho en únic les últimes setmanes.

La QH és la gran festa del ciclisme. No crec que en molts llocs del món existisca una prova pareguda. Per totes les bandes es respira l'ambient ciclista. Ja des que eixirem de València vam poder observar gran quantitat de cotxes carregats amb bicicletes, inclòs l'autobús dels nostres veïns de Guadassuar que en la seua pancarta de fons indicava Quebrantahuesos 2009.

I és que els números són impressionants: 8.500 participants en la marxa QH i 1800 en la seua jove germana menor La Treparriscos.

I això que més de la mitat dels que volen participar no poden fer-ho al no aconseguir plaça.

Un dels meus majors temors era el moment de l'eixida. Eixir molt retardat, en ciclisme pot condicionar-te completament el desenrotllament posterior. I és que les 2000 primeres posicions ja estaven reservades a ciclistes que en edicions anteriors havien realitzat bons temps. Amb la meua “experiència” em vaig ficar per un lateral de la interminable cua de bicicletes i vaig aconseguir acostar-me prou al principi dels “no preferents”.

El començament més àgil i tranquil del que espera. Tota la carretera per a nosaltres fa que tire molt i la gent no té tanta urgència per estar davant com en altres marxes, almenys des d'on jo isc.

Tenim 48 km. de terreny pla fins al primer port. Em sent molt satisfet en veure que ja estic en carrera i tot ha començat bé. Amb tanta gent pareix que no es van a formar grups, que la carretera serà tot un continu de ciclistes, però misteriosament hi ha talls i sí es formen. Això sí, molt grans.

Abans d'arribar al port de Somport s'alça un vendaval. I no és l'helicòpter de l'organització que està parat junt a la carretera possiblement a causa d'eixe vent.

Encara queden 6 km. per a arribar a Canfranc Estación, inici verdader del port, i d'ací a l'Alt de Somport 11 km. El meu grup és molt nombrós, tal volta més de 300 ciclistes. Volia pujar el port en les primeres posicions perquè quan es comence a trencar no m'agarre el tall, però m'he de parar a pixar. Acabe just quan han passat els últims. Amb esforç aconseguisc enganxar però ara vull tornar al cap abans que comence el port. A poc a poc vaig remuntant. Em costa molt perquè el vent de cara és molt forta i la serp de corredors llarga.

He desgastat més del que és necessari, més encara quan veig que en la pujada al port els que es van quedant de davant tornen a formar un continu de corredors interminable. Ja no hi ha grup amb què pujar. Vaig pujant al meu ritme i avance a molts. El temps està ennuvolat i fa fred. En els últims quilòmetres gran ambient d'aficionats, la majoria congelats per no anar preparats. Quasi en la cima, pluja fina. Maleïsc no haver agafat finalment els maneguins, quan la meua idea inicial era eixa.

En l'alt pare a col·locar-me un periòdic en el pit. Baixada pronunciada, mullada, amb revoltes tancades, boira molt espessa que no permet veure a penes, lleugera pluja, ulleres entelades. Baixe amb molta precaució. M'avancen moltíssims. Pense que la gent del nord està més acostumada a circular en estes condicions. El fred em cala fins als ossos. Els tremolors em dificulten la subjecció del manillar. Les mandíbules i l'esquena se'm carreguen de la tensió que faig. Que llarga se me fa esta baixada!.

Conforme abaixem el temps va millorant, la boira es dissipa, la carretera és més recta i em vaig soltant. Cal començar a pedalejar, però me fan mal els genolls pel fred. Ja no em sobrepassa gent.

Moment de tranquil·litat, reagrupament, comentar la baixada, recuperació i a menjar abans d'arribar el pròxim inici de la pujada més dura, el Marie Blanque en el km. 99.

Xarre un poc amb la meua amiga Marta, que a pesar d'haver punxat ja està en el meu grup. També està Pascual de Bicicletes Sanchis. El grup torna a ser molt nombrós. Decidisc progressar abans de l'inici del port, perquè vull evitar retencions en una carretera prou estreta.

Els primers quilòmetres són estesos i em permeten observar la bellesa del paisatge. Cap paregut a les muntanyes a què estic acostumat. El temps seguix ennuvolat, per tant no fa calor però sí humitat. L'asfalt és de mala qualitat.

Els quatre últims quilòmetres són molt durs, amb un percentatge mitjà de l'11%. Li pose tot el ferro i puge al meu ritme. D'aquests quilòmetres tot el món parla abans de la prova i el consell unànime és no encebar-se massa perquè després ho pots pagar en la pujada al Portalet. Per a poder complir aquest principi cal portar uns desenrotllaments que et permeten un pedaleig àgil. El meu 34 x 27 resultq adequat i, encara que la pujada es fa pesada, avance a molts companys de fatigues més barrats.

Baixada molt més còmoda que l'anterior. 19 km. fins a arribar a l'inici del “gran port” de la QH., el que marca les diferències, El Portalet.

Es tornen a formar grups, ara més xicotets. Aprofite per a menjar i beure. Em trobe prou bé després del Marie Blanque.

Gir a la dreta i la carretera pica cap amunt. Pregunte si ja és el Portalet. M'ho confirmen. Els primers quilòmetres puge amb els primers del meu grup. La gent es va quedant. Però com en les anteriors pujades prompte és un rosari de corredors que cobrixen els 29 km. de pujada a este port. És una nova cronoescalada individual. El pendent és prou còmode. Els quilòmetres passen de pressa, en part gràcies als trams de descans que ens brinda el port. El paisatge canvia de molta vegetació a cada vegada menys, de carretera encanonada a transcórrer per un vall d'alta muntanya.

A la gent li van pesant els quilòmetres de pujada, no obstant això jo em trobe molt bé i sobrepasse contínuament amb gran facilitat, la qual cosa em dóna ànims per a esforçar-me un poc més. Ja queden pocs quilòmetres. Cap al final del port gran ambient fins que la carretera es convertix en un corredor format per gent, principalment bascos, tipus Tour de França però més light. Ací un nou plus fins a coronar finalment en la frontera amb Espanya, km. 156.

Des d'ací baixada vertiginosa, veig el 90 en el meu compta Km, a tractar de no perdre els ciclistes que em precedixen. Amb cert esforç, perquè baixar no és el meu, conseguisc agafar un grup amb el què rodaré amb una certa tranquil·litat fins a l'últim port.

L'últim port és curt, 2 km., però intens. El final no arriba mai i la calor fa el seu efecte, però com més llarg es fa a més gent de davant atrape.

Comencem la baixada, que 28 km. més avant ens portarà a la meta. Nou reagrupament d'uns 15-20 ciclistes i durant uns km. ocupe l'última posició. El treball ja està fet. Ara a deixar-se portar, cómodament a roda, fins a Sabiñanigo.

I una merda. Amb la carretera més recta, a uns 400 metres veig a un grup i em dic “a per ells”. Em pose a donar relleus quan queden uns 15 km. en el moment en què la carretera ja ha perdut quasi tot el seu pendent descendent i amb lleuger vent de cara. El pitjor és que els que havien estat tirant en terreny favorable ja no ho fan tant. Em costa un terrible esforç físic i animar a alguns companys per a tractar d'agafar als de davant. Els meus relleus són molt generosos i repetits. Anem retallant distància molt a poc a poc. Pareix que mai els agafarem. Les meues cames no poden més, les pulsacions em van com en la rampa més dura, a pesar d'estar planejant. Finalment, amb la col·laboració d'algun company aconseguim atrapar-los a falta d'un km. per a meta. No ens dóna temps a penes de recuperar-nos. De totes maneres l'entrada en meta és tranquil·la, ja que la posició poc importa.

Ho he aconseguit. I a més amb un temps inferior a les 7:00 h. que era, en principi, l'objectiu que m'havia proposat.

Finalment no ha sigut tan terrible com algunes cròniques conten. Encara que bé és cert que la preparació que portava era molt bona i l'estratègia bàsica de carrera la tenia apresa.

Tinc la satisfacció d'haver acabat aquesta mítica prova amb bones sensacions i temps, 6:40:02. Amb el pas d'alguns dies segur que, des del record, encara li donaré més valor.

Tal vegada les experiències que he acumulat en poc de temps fan que les noves no em resulten tan impactants, tenint en compte que la vivència ironman és difícil de superar.

Agrair als meus amics de carrera Vicent, Ramón i Isidro la seua companyia i consells. I també a Juani, Ana Cris, Quini i Susana. I és que la carrera és l'excusa, però hi ha un “tot” que la rodeja i que és el que realment important.

Juanvi G.